CAMPANYA AVORTAMENT AL FSCat

Per Conxa García

El passat dia 30 de gener, dins dels seminaris organitzats a FSCat, al matí, es va dur a terme una trobada amb el títol La Campanya pel Dret a l’Avortament, una lluita continua, organitzada per membres de la Campanya. Va ser una xerrada interessant i la gran majoria d’assistents, inclosa la moderadora, eren dones joves. S’ha de destacar que enguany la participació de noies joves ha estat, en general, remarcable.

Es va fer el relat d’aquests dos anys de Campanya: coordinació estatal, concentracions, suport a les dones afectades. Han treballat i hi han donat recolzament des de dones que fa més de trenta anys havien estat lluitant amb el mateix objectiu i que es trobaven repetint la mateixa història, fins a dones joves que s’hi han incorporat. També han participat organitzacions molt diferents: des de castellers a puntaires, que s’han agrupat i han treballat. S’han donat xerrades a les universitats, als instituts, a entitats. S’hi van recollir autoinculpacions i després signatures. Es van fer actes el dia 28 de setembre, Dia Internacional pel Dret a l’Avortament. S’ha exercit la funció de lobby i els partits polítics han estat presents a la campanya.

Malgrat tot això, es troben força gent reticent a firmar, fins i tot d’extrema esquerra. Se signa amb més facilitat pel dret a decidir nacional o per a qualsevulga altra cosa que no pas pel dret a decidir de les dones. Van constatar que els moviments socials i la gent en general, encara no són conscients de la lluita contra el patriarcat

Es va fer una valoració positiva quant al fet que per dur a terme el nou redactat de la Llei s’hagi aconseguit que, com a mínim, els demanessin què en pensàvem, que hagin escoltat el moviment feminista.

Van denunciar que a Catalunya es van demanar tres compareixences al Parlament: a la taula d’Educació, la de Salut i la de la Dona. I només se’ls ha permès comparèixer a aquesta darrera, on només el Partit Popular va estar-hi en contra.

En aquest nou projecte de llei s’hi troben coses que signifiquen un avenç i d’altres que signifiquen un retrocés respecte a la situació actual. Es contemplen catorze setmanes, sense demanar explicacions, però els tres díes de reflexió es valoren com un insult a la capacitat de decisió de les dones. Desapareix el supòsit de salut mental i causes socials, i es parla d’incapacitat per a la vida del fetus, però no es valoren les malformacions que pateix i que poden condicionar la seva vida.

Després hi ha el tema de les dones de setze anys. Segons la Llei del pacient, amb aquesta edat poden anar al metge sense comunicar-ho als pares i decidir una intervenció, si volen rebre quimioteràpia o no, etc. Això palesa una clara incongruència i cal establir una igualtat legal.

La despenalització per a les dones que interrompeixin el seu embaràs és clara en el nou text, però no per als/les professionals, quan el 98% dels avortaments es fan a clíniques privades i, aquestes, encara seran necessàries fins que s’implementi aquest servei a tota la Sanitat Pública.

Manca d’accés als mitjans de comunicació

Si s’ha plantejat una modificació de la llei és perquè existeix una demanda social. Ara bé, des de la Campanya per a un Avortament Lliure i Gratuït es veu que el text que sortira del Parlament no serà el que es volia i hi ha una mica de sensació de derrota. No es rendeixen, però, si la nova llei no els agrada apel.laran als Parlaments autonòmics.

Una constatació important de cara a incidir i informar a la ciutadania és que no tenen accés als mitjans de comunicació.

Tanmateix es valora que s’ha aconseguit introduir el debat en la societat. Cal que se sàpiga que hi ha un munt de tractats Internacionals que diuen que l’avortament és un dret de les dones i han estat signats pel govern. Encara hi ha milers de dones que moren cada any al món per no tenir-hi accés.

Mentrestant l’extrema dreta continua amb la seva provocació de convocar cada any una manifestació pel dia 7 de març

El moviment feminista continuarà amb la lluita per aconseguir la seva reclamació històrica: que sexualitat no sigui igual a reproducció. S’ha de continuar la conscienciació de la societat civil i dels moviments socials sobre el dret al propi cos de les dones. I s’ha de continuar exigint la implementació d’una Coeducació real a les escoles.

CUATRO AÑOS DE LEY INTEGRAL CONTRA LA VIOLENCIA DE GÉNERO

Por Concha García

En el marco del Fòrum Social Català, el sábado dia 30 de enero, por la tarde, la Plataforma Unitaria contra les Violències de Gènere organizó una mesa redonda para hacer una valoración de estos cuatro años de aplicación de la Ley contra la Violencia de Género.

En la mesa: Neus Roca, psicóloga i profesora universitaria, que hizo de moderadora; Rubén Sánchez, psicólogo de l’Oficina d’Atenció a la Víctima en la ciudad judicial; i Roser Pineda, profesora de secundaria, con experiencia en el trabajo de prevención en este ámbito.

Las conclusiones de la mesa i las de las/los participantes en el debate fueron en la línea de que una cosa son las leyes y otra la realidad. Por ejemplo, ahora en Barcelona hay cinco juzgados especializados, pero se han centrado sólo en la violencia dentro del ámbito de la pareja y no todas las pesonas que los conforman tienen la formación necesaria para atender a las mujeres maltratadas.

Otro hecho importante detectado es que “el sentimiento de credibilidad de la mujer está bajando en picado. Se destina más recursos y tiempo a cuestionar a la mujer que denuncia, a averiguar si fabula o no sobre su caso, que no a darle el apoyo que necesita en esos momentos y posteriormente. Además, cuando se atreve a defender sus derechos ya no se la considera una víctima y no será bien vista si se ha revuelto durante la agresión, puede que la acusen por lesiones. Según R. Sánchez “se las obliga a ser sumisas”.

La mayoría de servicios que se les ofrecen a las víctimas de maltrato se reducen a “información y asesoramiento”. Y como su recuperación es larga y costosa, no se dedica la atención necesaria.

En la nueva ciudad judicial no se las ha tenido en cuenta y tienen que esperar al lado de la Sala de Vistas, donde puden coincidir fácilmente con su agresor y recibir sus amenazas y coacciones.

Se valoró que una cosa es el discurso político y otra el día a día. “Hemos avanzado pero nos estamos quedando en la superficie”, según Sánchez, que es favorable a que las mujeres maltratades ayuden en la formación del personal para enseñarles como intervenir y como acompañarlas. Eso evitaría que se repita el mismo modelo de relación de dominio entre el/la professional y la víctima.

Otro aspecto básico que se destaco es el no cumplimiento del artículo 7 de la Ley, ya que no se está formando a los profesionales de la enseñanza para tratar este tema y, además, la Coeducación, tan necesaria, no avanza en los centros escolares y no se ve voluntad política en implementarla.

QUATRE ANYS DE LLEI INTEGRAL CONTRA LA VIOLÈNCIA DE GÈNERE

Per Conxa Garcia

En el marc del FSCat, el dissabte dia 30 de gener, a la tarda, la Plataforma Unitària contra les Violències de Gènere va organitzar una taula rodona per fer una valoració d’aquests quatre anys d’aplicació de la Ley contra la Violència de Género.

A la taula: la Neus Roca,psicòloga i professora universitària, que va actuar de moderadora; el Rubén Sánchez, psicòleg de l’Oficina d’Atenció a la Víctima en la ciutat judicial; i la Roser Pineda, professora de secundària, amb experiència en el treball de prevenció en aquest àmbit.

La Neus Roca va presentar l’acte tot dient que calia reflexionar sobre l’aplicació, durant aquests quatre anys, de la Ley integral contra la violència de género i també cal fer-ho sobre la llei catalana: La Llei per a l’eradicació de la violència masclista. Va remarcar que es detecten “resistències a la seva aplicació i al canvi i que suprimir la violència, com a forma de dominació és una lluita constant”.

El Rubén Sánchez, va comentar que, dins de l’àmbit judicial on ell es mou i treballa, es veu clarament que els Jutjats especialitzats, que es van crear, no és cert que estiguin integrats per persones amb la formació necessària”.

A més aquests jutjats que “es creia que donarien més èmfasi a la categoría de gènere, finalment, s’han centrat només en l’ámbit de la violència dins de la parella”. Tot i així, el gran volum de denúncies ha obligat a obrir-ne fins a cinc jutjats a Barcelona, des del 2007.

Sánchez viu com, en el dia a dia, “el sentiment de credibilitat de la dona està baixant en picat. S’ha anat aconseguint treure el maltracte de l’àmbit privat, però surten nous prejudicis. Es destina més recursos i temps a qüestionar la dona que denuncia, a esbrinar si ha fabulat o no sobre el seu cas, que no a oferir-li el suport que necessita en aquest moment i posteriorment”. També cal dir que la dona que ha patit violència masclista té una gran resistencia, i quan s’atreveix a defensar els seus drets ja no és considerada una víctima i no està ben vista si s’ha tornat durant l’agressió (pot sortir imputada per lessions). Se les obliga a ser submisses.

El Grup d’Atenció a la Víctima dels Mossos d’Esquadra està molt ben preparat, però primer la dona és atesa per un/a policia que és qui decideix derivar-la-hi o no. La frase que s’escolta més és “depèn de qui et toqui”, ja que tot depèn de la primera persona de contacte que et trobis.

Segons Rubén Sánchez “molts dels serveis destinats a atendre les dones maltractades ofereixen, en teoria, cinc o sis serveis diferents, però a l’hora de la veritat tot es redueix a ‘informació i assessorament’. Les recuperacions són llargues i no s’hi dedica l’atenció necessària, perquè tenen un cost monetari. Només interessen el números les estadístiques. Es diu que es vetllarà pels drets de les víctimes, però no se’ls informa adequadament, molts cops ni tan sols se l’informa que tenen dret a personar-se com acusació particular”.

Un altre greuge és el fet que, fins i tot a la nova ciutat judicial “se les fa esperar al costat de la Sala de Vistes on poden coincidir fàcilment amb el seu agressor, que quan passa pel costat les coacciona i amenaza, ja que hi ha una sala només per a “testimonis protegits” a la qual elles no tenen accés”.. Continuà dient que “a nivell polític es fa un discurs buit i no lligat amb el dia a dia. La realitat és que es triga almenys tres dies per contactar amb un/a professional i els recursos efectius són pocs, fins i tot a nivell de personal”.

El ponent tot cercant els aspectes positius deia que, “en aquests darrers vuit anys, hi ha hagut canvis. Encara moltes persones recordem que quan una dona denunciava el policia de torn i aquest li deia que tornés a casa a fer-li el dinar al seu marit… però ens estem quedant en la superficie”.

R. Sánchez considerava que “són aquestes dones les que haurien d’ajudar en la formació del personal, per ensenyar-los com intervenir i com acompanyar-les. I això evitaria el fet de tornar a repetir el mateix model de relacions de dominació professionals/víctima, cosa que és supergreu!”. Ell mateix reconeixia que s’ha format i ha après molt d’aquestes dones.

Propugnava que s’ha d’estendre la perspectiva feminista.de crear xarxes amb noms i cognoms dels recursos per a la violència, conèixer les persones i no crear burocràcia amb la finalitat de desanimar les víctimes, perquè ho deixin estar. “Ha d’haver xarxes reals, no virtuals”.

La Roser Pineda va dir que “la violència ens afecta a totes i alhora ens queda molt lluny, són coses que els passa a algunes dones. És en la part privada on es dóna. Si hi ha un lloc on hem canviat poc totes és en l’àmbit primat, perquè es tracta d’un canvi de dos. Ha d’haver alguna cosa concreta a guanyer i això no està clar”. “En educació no hi ha referents masculins, encara que hi ha homes que han canviat, el model de masculinitat hegemònic és el de sempre: l’home superior a la dona. El menyspreu predomina entre nois i noies a l’escola i arreu, tot fent servir la violència, a l’aula i al pati. El fracàs escolar també és masculí hores d’ara”

Les/els assistents van aportar més dades i reflexions com el fet que “l’article 7 de la Ley Integral contra la Violència de Género parla de la formació dels professionals de l’ensenyament, però aquesta no s’inclou encara en les programacions de les facultats”. “La Coeducació, tan necessària, no avança en els centres escolars i no hi ha voluntat política per implementar-la. No es donen referents femenins, no es transmeten els sabers de les dones, no es dóna una educació emocional, que permetria gestionar l’agressivitat i facilitaria millorar les relacions i fomentar l’empatia”.

La Neus Roca va cloure el seminari tot dient que “estem al començament de la lluita contra la violència vers les dones. Els anys setenta, el cap de famiíia podia i tenia l’obligació de renyar la seva dona” i va denunciar “els pronunciaments públics sobre denúncies falses de dones, que les dades demostren que són mínimes, i que també succeeixen a d’altres tipus de denúncies, com les de robatoris, i no se’n parla. Desacreditar les lleis i les dones mitjançant tòpics (acusar les dones de manipuladores, mandones, etc) és una violència indirecta”.