En el marc del FSCat, el dissabte dia 30 de gener, a la tarda, la Plataforma Unitària contra les Violències de Gènere va organitzar una taula rodona per fer una valoració d’aquests quatre anys d’aplicació de la Ley contra la Violència de Género.
A la taula: la Neus Roca,psicòloga i professora universitària, que va actuar de moderadora; el Rubén Sánchez, psicòleg de l’Oficina d’Atenció a la Víctima en la ciutat judicial; i la Roser Pineda, professora de secundària, amb experiència en el treball de prevenció en aquest àmbit.
La Neus Roca va presentar l’acte tot dient que calia reflexionar sobre l’aplicació, durant aquests 
quatre anys, de la Ley integral contra la violència de género i també cal fer-ho sobre la llei catalana: La Llei per a l’eradicació de la violència masclista. Va remarcar que es detecten “resistències a la seva aplicació i al canvi i que suprimir la violència, com a forma de dominació és una lluita constant”.
El Rubén Sánchez, va comentar que, dins de l’àmbit judicial on ell es mou i treballa, es veu clarament que els Jutjats especialitzats, que es van crear, no és cert que estiguin integrats per persones amb la formació necessària”.
A més aquests jutjats que “es creia que donarien més èmfasi a la categoría de gènere, finalment, s’han centrat només en l’ámbit de la violència dins de la parella”. Tot i així, el gran volum de denúncies ha obligat a obrir-ne fins a cinc jutjats a Barcelona, des del 2007.
Sánchez viu com, en el dia a dia, “el sentiment de credibilitat de la dona està baixant en picat. S’ha anat aconseguint treure el maltracte de l’àmbit privat, però surten nous prejudicis. Es destina més recursos i temps a qüestionar la dona que denuncia, a esbrinar si ha fabulat o no sobre el seu cas, que no a oferir-li el suport que necessita en aquest moment i posteriorment”. També cal dir que la dona que ha patit violència masclista té una gran resistencia, i quan s’atreveix a defensar els seus drets ja no és considerada una víctima i no està ben vista si s’ha tornat durant l’agressió (pot sortir imputada per lessions). Se les obliga a ser submisses.
El Grup d’Atenció a la Víctima dels Mossos d’Esquadra està molt ben preparat, però primer la dona és atesa per un/a policia que és qui decideix derivar-la-hi o no. La frase que s’escolta més és “depèn de qui et toqui”, ja que tot depèn de la primera persona de contacte que et trobis.
Segons Rubén Sánchez “molts dels serveis destinats a atendre les dones maltractades ofereixen, en teoria, cinc o sis serveis diferents, però a l’hora de la veritat tot es redueix a ‘informació i assessorament’. Les recuperacions són llargues i no s’hi dedica l’atenció necessària, perquè tenen un cost monetari. Només interessen el números les estadístiques. Es diu que es vetllarà pels drets de les víctimes, però no se’ls informa adequadament, molts cops ni tan sols se l’informa que tenen dret a personar-se com acusació particular”.
Un altre greuge és el fet que, fins i tot a la nova ciutat judicial “se les fa esperar al costat de la Sala de Vistes on poden coincidir fàcilment amb el seu agressor, que quan passa pel costat les coacciona i amenaza, ja que hi ha una sala només per a “testimonis protegits” a la qual elles no tenen accés”.. Continuà dient que “a nivell polític es fa un discurs buit i no lligat amb el dia a dia. La realitat és que es triga almenys tres dies per contactar amb un/a professional i els recursos efectius són pocs, fins i tot a nivell de personal”.
El ponent tot cercant els aspectes positius deia que, “en aquests darrers vuit anys, hi ha hagut canvis. Encara moltes persones recordem que quan una dona denunciava el policia de torn i aquest li deia que tornés a casa a fer-li el dinar al seu marit… però ens estem quedant en la superficie”.
R. Sánchez considerava que “són aquestes dones les que haurien d’ajudar en la formació del personal, per ensenyar-los com intervenir i com acompanyar-les. I això evitaria el fet de tornar a repetir el mateix model de relacions de dominació professionals/víctima, cosa que és supergreu!”. Ell mateix reconeixia que s’ha format i ha après molt d’aquestes dones.
Propugnava que s’ha d’estendre la perspectiva feminista.de crear xarxes amb noms i cognoms dels recursos per a la violència, conèixer les persones i no crear burocràcia amb la finalitat de desanimar les víctimes, perquè ho deixin estar. “Ha d’haver xarxes reals, no virtuals”.
La Roser Pineda va dir que “la violència ens afecta a totes i alhora ens queda molt lluny, són coses que els passa a algunes dones. És en la part privada on es dóna. Si hi ha un lloc on hem canviat poc totes és en l’àmbit primat, perquè es tracta d’un canvi de dos. Ha d’haver alguna cosa concreta a guanyer i això no està clar”. “En educació no hi ha referents masculins, encara que hi ha homes que han canviat, el model de masculinitat hegemònic és el de sempre: l’home superior a la dona. El menyspreu predomina entre nois i noies a l’escola i arreu, tot fent servir la violència, a l’aula i al pati. El fracàs escolar també és masculí hores d’ara”
Les/els assistents van aportar més dades i reflexions com el fet que “l’article 7 de la Ley Integral contra la Violència de Género parla de la formació dels professionals de l’ensenyament, però aquesta no s’inclou encara en les programacions de les facultats”. “La Coeducació, tan necessària, no avança en els centres escolars i no hi ha voluntat política per implementar-la. No es donen referents femenins, no es transmeten els sabers de les dones, no es dóna una educació emocional, que permetria gestionar l’agressivitat i facilitaria millorar les relacions i fomentar l’empatia”.
La Neus Roca va cloure el seminari tot dient que “estem al començament de la lluita contra la violència vers les dones. Els anys setenta, el cap de famiíia podia i tenia l’obligació de renyar la seva dona” i va denunciar “els pronunciaments públics sobre denúncies falses de dones, que les dades demostren que són mínimes, i que també succeeixen a d’altres tipus de denúncies, com les de robatoris, i no se’n parla. Desacreditar les lleis i les dones mitjançant tòpics (acusar les dones de manipuladores, mandones, etc) és una violència indirecta”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada