Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Sanitat Publica. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Sanitat Publica. Mostrar tots els missatges

dilluns, 28 de gener del 2008

per ACDSP. Per un finançament sostenible de la Sanitat Catalana


per l'Associació Catalana en Defensa de la Sanitat Pública
text rebut de Marta Carrera.

La transformació del l’Institut Català de la Salut (ICS) com Empresa Pública, facilita la intervenció de recursos econòmics privats i dificulta el control administratiu. La inflació dels costos d’aquest model de millora pot hipotecar el futur del sistema públic. D’aquí a “no gaire” podem passar a una sanitat de rics i pobres i a pagar el metge per acte. La qual cosa ens portaria al model liberal que ha demostrat en d’altres països la seva ineficiència.

Aquesta és una proposta de debat feta per un grup de professionals de la Sanitat tenint present que també som pacients i que només amb una al.liança entre professionals i pacients podem enfocar aquest tema de forma productiva. L’anàlisi econòmica que exposem tot seguit és un resum i una incitació al debat, en cap moment una anàlisi acabada. L’economia i sobre tot el seu llenguatge ens són una mica extranys però hi hem d’entrar per la responsabilitat que ens correspón donat el volum econòmic que la Sanitat mou i l’insuficient informació que utilitzem habitualment. acdsp@hotmail.com

S’HA DIT A FAVOR DEL NOU ICS:

L’assistència sanitària es descentralitza en regions sanitàries. Les empreses sanitàries publiques i privades acreditades de la zona, seran les encarregades de proporcionar els serveis sanitaris. El Departament de Salut (DS), contractarà amb els Consorcis organitzats a cada àrea aquesta feina.

Permetrà així aprofitar tots els recursos de que disposa el nostre país com en el seu dia va fer Convergència i Unió amb La Aliança, Mútua de Terrassa, etc.

Aprofitarà les inversions privades sense ànim de lucre ja que tots aquests Consorcis a partir d'ara es podran endeutar i ampliar la seva activitat assistencial publica. La Constitució garanteix la cobertura de les necessitats “endeutades”. El Govern ja ho ha demostrat treien de la crisi econòmica a algunes entitats privades com la Aliança o l'Hospital General de Cat.

El consell director de les empreses (públiques, mixtes o privades) participarà en els Consorcis que dirigiran l’atenció sanitària de les “regions sanitàries”. Hi haurà representació de la ciutadania.

Cada empresa rendirà comptes al Departament de Salut (DS) i distribuirà el seu pressupost d’acord amb el contracte efectuat amb aquest Departament.

La propietat privada de les instal·lacions farà que aquestes siguin més rendibles (millor manteniment per ex., horaris flexibles,…més implicació del personal). No es restringeix la subcontractació de serveis.

Es vol introduir la competitivitat entre “proveïdors” sanitaris com a garantia de qualitat.

Tots els centres tindran la acreditació del DS. Es volen aplicar noves tecnologies com la unificació informàtica de la Història Clinica (HC).

Acostar les direccions sanitàries als problemes ja que els Consorcis rectors de les noves “regions sanitàries” estaran més a prop dels problemes i de les necessitats i reclamacions dels pacients ja que cada àrea de Salut estarà regida per un Consorci d’Àrea.

Els sous dels directius ja no seran públics i no tindran límits.

Conclusió: És previsible un augment de l’endeutament amb la banca privada, i, per la diversificació de decisions, una major debilitat front la competència amb multinacionals. Els directius segurament veuran pujar els SEUS salaris.

NOSALTRES HI VEIEM EN CONTRA:

Les reglamentacions del personal (sou, horari…nombre de prestacions....nombre de infermeres per llit...nombre de metges per pacients) adscrits a l‘atenció primària (AP) es mantenen sense canvis.

ambé permetrà iniciatives assistencials privades que seran finançades amb el diner públic (o sigui el nostre per ex. BARNACLÍNIC).

Els projectes inversors privats requeriran préstecs que no gaudiran de l’interès reduït dels de les institucions publiques. Aquests tipus d'inversions són realment segures ja que l'assistència sanitària no pot deixar de donarse i les empreses no tenen competència entre elles. Hi ha una planificació i uns contractes amb el govern al darrera.

Cada empresa serà responsable de la seva administració com per ex. les compres i règim laboral...Al moment d'escollir l'ordre de prioritats dintre dels Consorcis l’activitat menys rentable serà lògicament la que carregui sobre les empreses totalment públiques. La representació ciutadana NO esta articulada.

Perdrem els beneficis que pot proporcionar una economia de escala per un únic i gran comprador al fraccionar les compres entre múltiples empreses.

Per controlar l'adequació i nombre dels serveis amb la qualitat i el preu caldrà un gran esforç administratiu. La subcontractació per altra banda pot afectar notablement a aquests beneficis aportats per la “propietat” de les empreses.

L’elecció entre proveïdors diferents del nostre país ha de tenir poca incidència pero la seva competència amb multinacionals pot ser complicada.

Això és molt necessari i important i suposa una inversió considerable, si mes no en administratius i “auditories”. Per confiar ni que sigui una part d'aquesta inversió a finances privades cal mantenir un control molt acurat.

Actualment esta legislada la participació de la ciutadania en tots els nivells per la Llei de Ordenació Sanitària de 1990. En els 12 anys de vigència no s'ha posat en marxa a nivell dels sectors sanitaris. La representació a nivells més alts de direcció ha sigut fins ara molt poc efectiva.

En les empreses privades com ara el “nou” ICS la tendència salarial és la disminució dels salaris baixos i augment dels salaris alts passant de diferencies entre el mes baix i el més alt des de 800 a 2000 vegades el més baix.

- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -

*El control administratiu en els sistema sanitari privat dels EEUU constitueix una despesa que pot arribar al 31% de la despesa sanitària

[1] Godlee F. The markett has failed. Brit Med J 2007; 335: 1116 – 7.
[2] Woolhandler S, Himmelstein D. Competition in a publicly funded health care system. Brit Med J 2007; 335: 1126-9

UN FINANÇAMENTRESPONSABLE ÉS IMPRESCINDIBLE!

per ACDSP. Model sanitari


Seminari Neoliberalisme i sistema sanitari català
associació catalana per la defensa de la
sanitat pública" (acdsp)
text rebut de Marta Carrera



L’adequació entre el discurs de la salut i el model sanitari imperant

La salut es un aspecte de la vida de les persones que implica una quotidianitat en el seu manteniment i progressiu deteriori, tant com a conseqüència de les característiques biològiques, les decisions individuals, el desenvolupament de la vida i els seus cicles, com per les condicions estructurals en les que aquesta es desenvolupa. De forma que s’identifiquen els determinants de la salut en la multicausalitat d’emmalaltir. La seva cura i protecció s’ha anat organitzant al voltant de la configuració de la societat industrial i el creixement i impuls donat paral·lelament a les ciències de la salut i la investigació biomèdica. El resultat ha estat la construcció dels models sanitaris europeus al llarg del segle XX, i de forma significativa en el marc dels Estats de Benestar.

Uns sistemes sanitaris que han invertit els seus esforços en la universalització de l’assistència sanitària, valors de la socialdemocràcia europea, donant èmfasi a la cura de la malaltia aguda i a l’atenció medic-hospitalaria fins la dècada dels 80, i plantejant reformes sanitàries que haurien de permetre el desenvolupament de la salut comunitària amb un especial enfocament preventiu i de promoció de la salut en els anys següents, però que han vist frenada la seva implementació davant un gegant avalat pels interessos econòmics dels actors en el sector sanitari.

El resultat ens mostra uns sistemes, com es el cas espanyol i català, que presenten una important implicació del sector públic per garantir el dret constitucional a la salut i que obren les portes a la participació del sector privat en la prestació dels serveis, introduint criteris de mercat (mercantilització). Els canvis en la gestió, la incorporació de fórmules que garanteixen l’entrada en un mercat sanitari a càrrec dels fons de l’Estat, on la màxima incertesa radica en aconseguir la concessió de la gestió dels recursos sanitaris en un territori acotat, el que permet es que la competència entre proveïdors s’adreci a l’establiment d’aliances corporatives. En aquests sistema el model biomèdic s’emporta la part més important dels pressupostos i es mostra cada cop més absorbent en detriment de les estratègies de desenvolupament i intervenció comunitària.

De manera que el potencial de millora de la salut atribuïble a la promoció i prevenció, així com la vigilància dels contaminants i dels efectes que a mig i llarg plaç tenen sobre la salut dels ciutadans, i les condicions de vida que reprodueixen sistemàticament les desigualtats socials que estan en la base de no pocs problemes de salut, no tenen la prioritat que es requeriria en les societats postindustrials.

En quant a l’atenció a la salut, la situació actual al revisar els sistemes sanitaris, mostra un desplegament assistencial que no pot fer front a les necessitats i demandes del nou paradigma epidemiològic, on destaquen les malalties cròniques i degeneratives en una població envellida, que cada cop necessita de més atenció davant de la pèrdua d’autonomia, i on la salut mental es considera una important base de la salut del ciutadà. En aquest sentit la salut es viscuda com un bé que cal defensar, però no solament en el moment de produir-se el procés de malaltia, sinó que cal considerar els elements i determinants de la salut que porten cap al procés de deteriori i finalment a la pròpia malaltia.

Aquesta aproximació a la salut s’identifica amb el concepte que la OMS va defensar en la segona meitat del segle XX i que encara segueix vigent com a imatge d’utopia que cal construir. La reducció de les desigualtats socials (eixos de classe, gènere, edat, origen, territori) per aconseguir la reducció de les desigualtats en salut, es un objectiu programàtic que es recull en les estratègies i objectius de la Política sanitària dels països europeus, però que s’han oblidat d’introduir en els objectius i implementació del serveis. La Salut Pública i l’Atenció primària mantenen distancies impròpies dels dos puntals de l’atenció i cura de la salut que impedeixen un coneixement real i global dels processos destructors de la salut. La mirada sobre la salut esta fragmentada i cal un esforç per transversalitzar els objectius de salut, la importància de les raons d’emmalaltir i fins i tot morir abans ‘d’hora’ obliga a obrir la mirada sobre com vivim, quin tipus de societat estem construint i revisar no únicament les raons biològiques quan ja s’ha precipitat el problema sinó també quan hi ha d’estructural en els processos de risc que vivim i com fer-los entrar en l’agenda política.

És l’objectiu d’aquesta intervenció compartir un mapa de navegació, una forma d’entendre la salut que aglutini els esforços de les diferents àrees. Que ens obri els ulls per identificar els aspectes, interessos i necessitats que giren al voltant de la salut i que ens poden donar més llum als objectius de salut, ara que la descentralització sanitària en els Governs Territorials presenten el territori com la unitat d’intervenció en salut que harmonitzi serveis i proveïdors. La necessitat d’estar presents com a ciutadans en els seu disseny i de participar en tot el procés, s’ha de donar sobre el coneixement de tots els factors que entren en el joc. Es important demanar els diagnòstics de salut del territori, ampliant els indicadors de salut comunitària, per no caure únicament en la morbilitat clàssica i en la distribució de recursos sota criteris bàsicament de racionalitat econòmica, exigir que es tinguin en compte les necessitats dels ciutadans per sobre dels interessos especulatius sobre uns recursos públics, es a dir dels ciutadans i no dels polítics i altres actors mercantilitzats.