per ACDSP. Model sanitari

Seminari Neoliberalisme i sistema sanitari català
associació catalana per la defensa de la
sanitat pública" (acdsp)
text rebut de Marta Carrera



L’adequació entre el discurs de la salut i el model sanitari imperant
La salut es un aspecte de la vida de les persones que implica una quotidianitat en el seu manteniment i progressiu deteriori, tant com a conseqüència de les característiques biològiques, les decisions individuals, el desenvolupament de la vida i els seus cicles, com per les condicions estructurals en les que aquesta es desenvolupa. De forma que s’identifiquen els determinants de la salut en la multicausalitat d’emmalaltir. La seva cura i protecció s’ha anat organitzant al voltant de la configuració de la societat industrial i el creixement i impuls donat paral·lelament a les ciències de la salut i la investigació biomèdica. El resultat ha estat la construcció dels models sanitaris europeus al llarg del segle XX, i de forma significativa en el marc dels Estats de Benestar.

Uns sistemes sanitaris que han invertit els seus esforços en la universalització de l’assistència sanitària, valors de la socialdemocràcia europea, donant èmfasi a la cura de la malaltia aguda i a l’atenció medic-hospitalaria fins la dècada dels 80, i plantejant reformes sanitàries que haurien de permetre el desenvolupament de la salut comunitària amb un especial enfocament preventiu i de promoció de la salut en els anys següents, però que han vist frenada la seva implementació davant un gegant avalat pels interessos econòmics dels actors en el sector sanitari.

El resultat ens mostra uns sistemes, com es el cas espanyol i català, que presenten una important implicació del sector públic per garantir el dret constitucional a la salut i que obren les portes a la participació del sector privat en la prestació dels serveis, introduint criteris de mercat (mercantilització). Els canvis en la gestió, la incorporació de fórmules que garanteixen l’entrada en un mercat sanitari a càrrec dels fons de l’Estat, on la màxima incertesa radica en aconseguir la concessió de la gestió dels recursos sanitaris en un territori acotat, el que permet es que la competència entre proveïdors s’adreci a l’establiment d’aliances corporatives. En aquests sistema el model biomèdic s’emporta la part més important dels pressupostos i es mostra cada cop més absorbent en detriment de les estratègies de desenvolupament i intervenció comunitària.

De manera que el potencial de millora de la salut atribuïble a la promoció i prevenció, així com la vigilància dels contaminants i dels efectes que a mig i llarg plaç tenen sobre la salut dels ciutadans, i les condicions de vida que reprodueixen sistemàticament les desigualtats socials que estan en la base de no pocs problemes de salut, no tenen la prioritat que es requeriria en les societats postindustrials.

En quant a l’atenció a la salut, la situació actual al revisar els sistemes sanitaris, mostra un desplegament assistencial que no pot fer front a les necessitats i demandes del nou paradigma epidemiològic, on destaquen les malalties cròniques i degeneratives en una població envellida, que cada cop necessita de més atenció davant de la pèrdua d’autonomia, i on la salut mental es considera una important base de la salut del ciutadà. En aquest sentit la salut es viscuda com un bé que cal defensar, però no solament en el moment de produir-se el procés de malaltia, sinó que cal considerar els elements i determinants de la salut que porten cap al procés de deteriori i finalment a la pròpia malaltia.

Aquesta aproximació a la salut s’identifica amb el concepte que la OMS va defensar en la segona meitat del segle XX i que encara segueix vigent com a imatge d’utopia que cal construir. La reducció de les desigualtats socials (eixos de classe, gènere, edat, origen, territori) per aconseguir la reducció de les desigualtats en salut, es un objectiu programàtic que es recull en les estratègies i objectius de la Política sanitària dels països europeus, però que s’han oblidat d’introduir en els objectius i implementació del serveis. La Salut Pública i l’Atenció primària mantenen distancies impròpies dels dos puntals de l’atenció i cura de la salut que impedeixen un coneixement real i global dels processos destructors de la salut. La mirada sobre la salut esta fragmentada i cal un esforç per transversalitzar els objectius de salut, la importància de les raons d’emmalaltir i fins i tot morir abans ‘d’hora’ obliga a obrir la mirada sobre com vivim, quin tipus de societat estem construint i revisar no únicament les raons biològiques quan ja s’ha precipitat el problema sinó també quan hi ha d’estructural en els processos de risc que vivim i com fer-los entrar en l’agenda política.

És l’objectiu d’aquesta intervenció compartir un mapa de navegació, una forma d’entendre la salut que aglutini els esforços de les diferents àrees. Que ens obri els ulls per identificar els aspectes, interessos i necessitats que giren al voltant de la salut i que ens poden donar més llum als objectius de salut, ara que la descentralització sanitària en els Governs Territorials presenten el territori com la unitat d’intervenció en salut que harmonitzi serveis i proveïdors. La necessitat d’estar presents com a ciutadans en els seu disseny i de participar en tot el procés, s’ha de donar sobre el coneixement de tots els factors que entren en el joc. Es important demanar els diagnòstics de salut del territori, ampliant els indicadors de salut comunitària, per no caure únicament en la morbilitat clàssica i en la distribució de recursos sota criteris bàsicament de racionalitat econòmica, exigir que es tinguin en compte les necessitats dels ciutadans per sobre dels interessos especulatius sobre uns recursos públics, es a dir dels ciutadans i no dels polítics i altres actors mercantilitzats.