dilluns, 28 de gener del 2008

per Juana Maria Ibarra. 'Mass media y medios alternativos'

I FORUM SOCIAL CATALÀ.OTRO MUNDO YA ES POSIBLE

MASS MEDIA Y MEDIOS ALTERNATIVOS

La falta de visibilidad del movimiento social, la dispersión de los medios alternativos y la imposibilidad de llegar a más sectores de la población, fueron algunos puntos de debate en el I Foro Social Catalán celebrado en Barcelona.

¿Cómo hacer para llegar a la opinión de la gente? Quizá ocupando un espacio de pluralidad, cambiando el lenguaje, haciéndolo más comprensible pero con un discurso diferente a los grandes medios y aunque con un lenguaje comprometido y de izquierda pero con ideas claras para que el mensaje se entienda.

En países como Italia, Francia Reino Unido, existen medios alternativos de mucha calidad con un nivel informativo y opiniones muy importantes, algunos que pertenecen a partidos políticos y otros independientes que tienen gran repercusión entre la población. Esto viene a avalar de que otra comunicación es posible.

BUSCANDO FORMAS Y OBJETIVOS

En España y en Cataluña en particular existen medios alternativos de radio, televisión, periódicos y revistas, incluso publicaciones digitales, éstas últimas algunas de gran calidad y solo las consultan el 1,3% de la población.

Para que el esfuerzo sea compensado es necesario encontrar mecanismos y crear objetivos para compartir espacios comunes, para que no se pierdan los esfuerzos ni los espacios ganados.

Algunas de las propuestas fue la creación de una gran y única agencia de noticias para medios alternativos.

Asimismo, se ha decidido impulsor dentro del Foro un foro de trabajo de la comunicación para intentar, por un lado, influir más en los mass media y, por otro, mejorar la capacidad de difusión de los medios alternativos y hacerlos más próximos a las organizaciones sociales.

Con ese objetivo se habilitará la dirección de correo comunicacio@forumsocialcatala.cat para que entren en contacto con el Foro todas las órganizaciones que estén trabajando en la difusión y denuncia de los problemas sociales.

per Mony Monell. 'Banca ética'

L’aula “Per un sistema de finances ètiques, solidàries i alternatives” dins el Forum Social Català va posar sobre la taula el gran repte que suposa la banca ètica, cooperativa i solidària per consolidar una societat més justa. Els crèdits a “persones fràgils” que no tenen accés a la banca tradicional és la base d’aquesta “intermediació financera al servei de la justícia”. Això suposa donar suport a projectes socials, medioambientals, culturals i humanitaris alhora que ofereix a l’estalviador la possibilitat d’una inversió responsable.

Un dels principis del projecte és inserir-se sobre el sistema de garantia de l’Estat i establir el sistema d’interessos mitjançant assemblea i no en base a incomprensibles Euribors. Entre els seus objectius està el de créixer en red allà on ho demani la societat civil per poder ser una veritable alternativa del sistema neoliberal i arribar a la creació d’una banca ètica mundial. A Europa ja han tingut lloc diverses aproximacions dins de la banca ètica.

Entre aquestes entitats d’economia social, el COOP57 que des de fa 2 mesos ja té els estatuts i opera només a diferents autonomies del nostre país, i el Projecte Fiare, nascut a Euskadi i que desde el 2005 ha desplegat un pla d’expansió territorial. Ha fet operacions al Sud i el proper 29 i 30 inaugurarà el Projecte a Catalunya.

Aquests bancs “per a la ciutadania” són una autèntica esperança també per a les dones.


per Lídia Vilalta. "L’alimentació quilomètrica i el petroaliments."

L’alimentació quilomètrica i el petroaliments

Diferents grups i organitzacions socials (1) van oferir aquesta xerrada - debat, presentada col·lectivament i entorn a moltes idees - imatges. Com que aquí no es té aquest recurs, resumiré algunes de les seves reflexions per intentar arribar a les mateixes conclussions. Per començar, un parell de les dades que ens van oferir:


* Als Estats Units, el 40% dels aliments que van a les escombreries, no han passat per cap estomac, quan encara hi ha milers persones al món que passen fam o, fins i tot, es moren de gana i desnutrició.


* Al Nord, generem una mitjana de 62kgs de deixalles per habitant/dia, quan hi ha moltes persones al Sud que no tenen rés mès que un sostre fet amb deixalles.


La idea fonamental de tots els organitzadors era introduir-nos el terme decreixement, com una manera de començar a sortir d'aquesta dinàmica d'esquilmació i destrucció de la terra i dels seus recursos que genera el nostre model de desenvolupament.


1. Tot el procès productiu dels aliments és petroli


Des de les llavors (intensives per la Revolució Verda, o transgèniques per la revolució tecnològica), passant pel transport masiu (amb camions o avions, que venen de tot arreu del món, perquè és barat) i la despesa energètica pel model d'empaquetat i distribució utilitzat pels supers o hipermercats, punt final de la cadena de l'agroproducció, tot és petroli.

Com també ho són els residus, l'últim pas de la cadena, encara que se'n geneeren en cada un dels de l'elaboració del producte.


2. Tots els elements del procès, ja son una mercaderia




L'aigua, privatitzada per fer-ne, moltes vegades un ús abusiu o ilegítim.
La terra
expropiada al pagés per a la producció intensiva dels latifundis o l'agroindustria alimentària, o per construir zones residencials - turístiques masificades.


Aixó origina l’expulsió dels camperols, genera la deforestació del territori perquè es tallen arbres per poder ampliar els cultius i es contamina amb pesticides, o per poder construir quantitat de vivendas en llocs inhòspits, que no tenen aigua.

Tot plegat erosiona el sòl i ens aboca a la desertització.

Al marge de fer inviable la sobirania alimentària dels camperols i pressionar les ciutats amb la desruralització.


3. Tot ho convertim en contaminació i en morts



La indústria de l’automòbil és bàsica en el model capitalista de producció i consum.

Aquest model necessita de grans infraestructures viaries o aeroportuàries de transport, que consumeixen molta energia i generen massa contaminació, una de les arrels del canvi climàtic.

Els accidents de cotxe son una de les primeres causes de mort en el Nord.

I l'alternativa que el sistema proposa, els agrocombustibles, no són biocombustibles.


*Potencien l'agroindustria, perquè vinculen a la industria petrolera amb els agroproductors (l'associació British Petroleum i Dupont, ja en són un primer exemple).


*Tenen mès despesa energètica, pel transport dels seus grans projectes: hidro-vias en llargs rius de l’Amèrica Llatina i en noves carreteres a l’Amazonia.


4. Tot queda, al final, en mans dels mateixos



Las grans corporacions donen suport a aquest nou model energètic, alhora que amplien els seus vincles amb les petroleres.

Els agrocombustibles ès converteixen en un instrument per perllongar la vida útil d’aquest model capitalista, depredador i despilfarrador.

En conseqüència, si no s’acaba amb el capitalisme, o es fa una impossible desconexió total, l’alternativa, passa per anar pensant cóm es podra aplicar aquesta idea de decreixement i, mentrestant, anar fent petits passos a nivell individual i en el día a dia i difundir aquests criteris en les lluites colectives:

*Fer un ús raonable i eficient de l’aigua, mentre’s n’exigim a les autoritats el seu ús públic amb control social.

*Menjar més saludable i natural que serà alhora un estalvi energètic en la pròpia salud i potenciar que ho fassin a les escoles.

*Revaloritzar la producció agraria local i rebutjar els productes alimentaris que no siguin de temporada. Comprar, per tant, directament als pagessos dels mercats, o les cooperatives de consum, que cultiven els productes de manera tradicional.

*Reduïr el consum, o fer un autoconsum més responsable: evitar els productes empaquetats i desterrar els plàstics.

*Fer la transició personal per poder aplicar el lema: Supermercats, No, gracies.

*Aplicar les 3R als Residus: Reduïr, Reutilitzar i Reciclar-los, i allargar la vida útil a tots els productes.

*Incidir en mesures legislatives que fomentin tots aquests criteris.

*Donar suport a totes les iniciatives que defensin la biodiversitat i la sobirania alimentària i rebutjin l’ús especulatiu de la terra, arreu del món.

LÍDIA VILALTA



[1] Observatori del Deute / Veterinaris Sense Fronteres / Xarxa de Consum Solidari (Campanya ‘No et mengis el Món’) / Entesa pel decreixement / Observatori DESC / Entrepobles / Enginyeria sensa Fronteres / Revista Ecologia Politica


per Montse G. Sosa. 'El saqueig d'allò comú mitjançant els paradisos fiscals'

EL SAQUEIG D’ALLÓ COMÚ MITJANÇANT ELS PARADISOS FISCALS

per Montse G. Sosa.

Lluny de ser avorrit, aquest taller va ser una interessant explicació sobre els fluxos de capital i les transaccions financeres, que ens van oferir els membres d´ATTAC Catalunya.

Aquesta associació proposa, des de fa ja uns anys, l’aplicació de la tasa tobin;

Un impost sobre el flux de capitals arreu del món i que va ser proposat per l’economista James Tobin l’any 1971 i que va ser recuperada per l’ Ignasi Remonet el 1998.

Consisteix en pagar un impost cada vegada que es produeix una operació de canvi entre divises. Aquest impost es proposa que sigui baix, al voltant del 0,1%, per penalitzar només les operacions purament especulatives d’anada i tornada i en molt poc temps entre monedes.

Els ingressos derivats d’ aquest impost, serien destinats a combatre la fam mundial.

Es calcula que el moviment mundial de divises es mou al voltant de

2 .000.000.000.000 (2 bilions) de ptes. diàries, dels quals el 95% son pura especulació. Per poder imaginar que vol dir això, si és que ens és possible, si poséssim aquesta quantitat en bitllets de $ un sobre l ‘altre, tindrien una alçada de 40 vegades l’abarset.. CADA DIA !!!!!!

Naturalment, molts d’aquets diners van a parar a paradisos fiscals.

La aplicació de la Tasa Tobin , per ser eficaç, ha de ser articulada amb altres mesures que estan relacionades amb la gran especulació de capitals financers: la lluita contra els paradisos fiscals i l’anulació del deute extern (etern) dels països més empobrits.

Els paradisos fiscals contribueixen a la pèrdua de renda, i per tant, a l’ empobriment dels països més pobres.

En aquest punt quedava ben clar el per què de l’enunciat del seminari; Aquestes enormes quantitats són de diners públics i per tant podem parlar d’un saqueig.

per ACDSP. Per un finançament sostenible de la Sanitat Catalana


per l'Associació Catalana en Defensa de la Sanitat Pública
text rebut de Marta Carrera.

La transformació del l’Institut Català de la Salut (ICS) com Empresa Pública, facilita la intervenció de recursos econòmics privats i dificulta el control administratiu. La inflació dels costos d’aquest model de millora pot hipotecar el futur del sistema públic. D’aquí a “no gaire” podem passar a una sanitat de rics i pobres i a pagar el metge per acte. La qual cosa ens portaria al model liberal que ha demostrat en d’altres països la seva ineficiència.

Aquesta és una proposta de debat feta per un grup de professionals de la Sanitat tenint present que també som pacients i que només amb una al.liança entre professionals i pacients podem enfocar aquest tema de forma productiva. L’anàlisi econòmica que exposem tot seguit és un resum i una incitació al debat, en cap moment una anàlisi acabada. L’economia i sobre tot el seu llenguatge ens són una mica extranys però hi hem d’entrar per la responsabilitat que ens correspón donat el volum econòmic que la Sanitat mou i l’insuficient informació que utilitzem habitualment. acdsp@hotmail.com

S’HA DIT A FAVOR DEL NOU ICS:

L’assistència sanitària es descentralitza en regions sanitàries. Les empreses sanitàries publiques i privades acreditades de la zona, seran les encarregades de proporcionar els serveis sanitaris. El Departament de Salut (DS), contractarà amb els Consorcis organitzats a cada àrea aquesta feina.

Permetrà així aprofitar tots els recursos de que disposa el nostre país com en el seu dia va fer Convergència i Unió amb La Aliança, Mútua de Terrassa, etc.

Aprofitarà les inversions privades sense ànim de lucre ja que tots aquests Consorcis a partir d'ara es podran endeutar i ampliar la seva activitat assistencial publica. La Constitució garanteix la cobertura de les necessitats “endeutades”. El Govern ja ho ha demostrat treien de la crisi econòmica a algunes entitats privades com la Aliança o l'Hospital General de Cat.

El consell director de les empreses (públiques, mixtes o privades) participarà en els Consorcis que dirigiran l’atenció sanitària de les “regions sanitàries”. Hi haurà representació de la ciutadania.

Cada empresa rendirà comptes al Departament de Salut (DS) i distribuirà el seu pressupost d’acord amb el contracte efectuat amb aquest Departament.

La propietat privada de les instal·lacions farà que aquestes siguin més rendibles (millor manteniment per ex., horaris flexibles,…més implicació del personal). No es restringeix la subcontractació de serveis.

Es vol introduir la competitivitat entre “proveïdors” sanitaris com a garantia de qualitat.

Tots els centres tindran la acreditació del DS. Es volen aplicar noves tecnologies com la unificació informàtica de la Història Clinica (HC).

Acostar les direccions sanitàries als problemes ja que els Consorcis rectors de les noves “regions sanitàries” estaran més a prop dels problemes i de les necessitats i reclamacions dels pacients ja que cada àrea de Salut estarà regida per un Consorci d’Àrea.

Els sous dels directius ja no seran públics i no tindran límits.

Conclusió: És previsible un augment de l’endeutament amb la banca privada, i, per la diversificació de decisions, una major debilitat front la competència amb multinacionals. Els directius segurament veuran pujar els SEUS salaris.

NOSALTRES HI VEIEM EN CONTRA:

Les reglamentacions del personal (sou, horari…nombre de prestacions....nombre de infermeres per llit...nombre de metges per pacients) adscrits a l‘atenció primària (AP) es mantenen sense canvis.

ambé permetrà iniciatives assistencials privades que seran finançades amb el diner públic (o sigui el nostre per ex. BARNACLÍNIC).

Els projectes inversors privats requeriran préstecs que no gaudiran de l’interès reduït dels de les institucions publiques. Aquests tipus d'inversions són realment segures ja que l'assistència sanitària no pot deixar de donarse i les empreses no tenen competència entre elles. Hi ha una planificació i uns contractes amb el govern al darrera.

Cada empresa serà responsable de la seva administració com per ex. les compres i règim laboral...Al moment d'escollir l'ordre de prioritats dintre dels Consorcis l’activitat menys rentable serà lògicament la que carregui sobre les empreses totalment públiques. La representació ciutadana NO esta articulada.

Perdrem els beneficis que pot proporcionar una economia de escala per un únic i gran comprador al fraccionar les compres entre múltiples empreses.

Per controlar l'adequació i nombre dels serveis amb la qualitat i el preu caldrà un gran esforç administratiu. La subcontractació per altra banda pot afectar notablement a aquests beneficis aportats per la “propietat” de les empreses.

L’elecció entre proveïdors diferents del nostre país ha de tenir poca incidència pero la seva competència amb multinacionals pot ser complicada.

Això és molt necessari i important i suposa una inversió considerable, si mes no en administratius i “auditories”. Per confiar ni que sigui una part d'aquesta inversió a finances privades cal mantenir un control molt acurat.

Actualment esta legislada la participació de la ciutadania en tots els nivells per la Llei de Ordenació Sanitària de 1990. En els 12 anys de vigència no s'ha posat en marxa a nivell dels sectors sanitaris. La representació a nivells més alts de direcció ha sigut fins ara molt poc efectiva.

En les empreses privades com ara el “nou” ICS la tendència salarial és la disminució dels salaris baixos i augment dels salaris alts passant de diferencies entre el mes baix i el més alt des de 800 a 2000 vegades el més baix.

- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -

*El control administratiu en els sistema sanitari privat dels EEUU constitueix una despesa que pot arribar al 31% de la despesa sanitària

[1] Godlee F. The markett has failed. Brit Med J 2007; 335: 1116 – 7.
[2] Woolhandler S, Himmelstein D. Competition in a publicly funded health care system. Brit Med J 2007; 335: 1126-9

UN FINANÇAMENTRESPONSABLE ÉS IMPRESCINDIBLE!

per ACDSP. Model sanitari


Seminari Neoliberalisme i sistema sanitari català
associació catalana per la defensa de la
sanitat pública" (acdsp)
text rebut de Marta Carrera



L’adequació entre el discurs de la salut i el model sanitari imperant

La salut es un aspecte de la vida de les persones que implica una quotidianitat en el seu manteniment i progressiu deteriori, tant com a conseqüència de les característiques biològiques, les decisions individuals, el desenvolupament de la vida i els seus cicles, com per les condicions estructurals en les que aquesta es desenvolupa. De forma que s’identifiquen els determinants de la salut en la multicausalitat d’emmalaltir. La seva cura i protecció s’ha anat organitzant al voltant de la configuració de la societat industrial i el creixement i impuls donat paral·lelament a les ciències de la salut i la investigació biomèdica. El resultat ha estat la construcció dels models sanitaris europeus al llarg del segle XX, i de forma significativa en el marc dels Estats de Benestar.

Uns sistemes sanitaris que han invertit els seus esforços en la universalització de l’assistència sanitària, valors de la socialdemocràcia europea, donant èmfasi a la cura de la malaltia aguda i a l’atenció medic-hospitalaria fins la dècada dels 80, i plantejant reformes sanitàries que haurien de permetre el desenvolupament de la salut comunitària amb un especial enfocament preventiu i de promoció de la salut en els anys següents, però que han vist frenada la seva implementació davant un gegant avalat pels interessos econòmics dels actors en el sector sanitari.

El resultat ens mostra uns sistemes, com es el cas espanyol i català, que presenten una important implicació del sector públic per garantir el dret constitucional a la salut i que obren les portes a la participació del sector privat en la prestació dels serveis, introduint criteris de mercat (mercantilització). Els canvis en la gestió, la incorporació de fórmules que garanteixen l’entrada en un mercat sanitari a càrrec dels fons de l’Estat, on la màxima incertesa radica en aconseguir la concessió de la gestió dels recursos sanitaris en un territori acotat, el que permet es que la competència entre proveïdors s’adreci a l’establiment d’aliances corporatives. En aquests sistema el model biomèdic s’emporta la part més important dels pressupostos i es mostra cada cop més absorbent en detriment de les estratègies de desenvolupament i intervenció comunitària.

De manera que el potencial de millora de la salut atribuïble a la promoció i prevenció, així com la vigilància dels contaminants i dels efectes que a mig i llarg plaç tenen sobre la salut dels ciutadans, i les condicions de vida que reprodueixen sistemàticament les desigualtats socials que estan en la base de no pocs problemes de salut, no tenen la prioritat que es requeriria en les societats postindustrials.

En quant a l’atenció a la salut, la situació actual al revisar els sistemes sanitaris, mostra un desplegament assistencial que no pot fer front a les necessitats i demandes del nou paradigma epidemiològic, on destaquen les malalties cròniques i degeneratives en una població envellida, que cada cop necessita de més atenció davant de la pèrdua d’autonomia, i on la salut mental es considera una important base de la salut del ciutadà. En aquest sentit la salut es viscuda com un bé que cal defensar, però no solament en el moment de produir-se el procés de malaltia, sinó que cal considerar els elements i determinants de la salut que porten cap al procés de deteriori i finalment a la pròpia malaltia.

Aquesta aproximació a la salut s’identifica amb el concepte que la OMS va defensar en la segona meitat del segle XX i que encara segueix vigent com a imatge d’utopia que cal construir. La reducció de les desigualtats socials (eixos de classe, gènere, edat, origen, territori) per aconseguir la reducció de les desigualtats en salut, es un objectiu programàtic que es recull en les estratègies i objectius de la Política sanitària dels països europeus, però que s’han oblidat d’introduir en els objectius i implementació del serveis. La Salut Pública i l’Atenció primària mantenen distancies impròpies dels dos puntals de l’atenció i cura de la salut que impedeixen un coneixement real i global dels processos destructors de la salut. La mirada sobre la salut esta fragmentada i cal un esforç per transversalitzar els objectius de salut, la importància de les raons d’emmalaltir i fins i tot morir abans ‘d’hora’ obliga a obrir la mirada sobre com vivim, quin tipus de societat estem construint i revisar no únicament les raons biològiques quan ja s’ha precipitat el problema sinó també quan hi ha d’estructural en els processos de risc que vivim i com fer-los entrar en l’agenda política.

És l’objectiu d’aquesta intervenció compartir un mapa de navegació, una forma d’entendre la salut que aglutini els esforços de les diferents àrees. Que ens obri els ulls per identificar els aspectes, interessos i necessitats que giren al voltant de la salut i que ens poden donar més llum als objectius de salut, ara que la descentralització sanitària en els Governs Territorials presenten el territori com la unitat d’intervenció en salut que harmonitzi serveis i proveïdors. La necessitat d’estar presents com a ciutadans en els seu disseny i de participar en tot el procés, s’ha de donar sobre el coneixement de tots els factors que entren en el joc. Es important demanar els diagnòstics de salut del territori, ampliant els indicadors de salut comunitària, per no caure únicament en la morbilitat clàssica i en la distribució de recursos sota criteris bàsicament de racionalitat econòmica, exigir que es tinguin en compte les necessitats dels ciutadans per sobre dels interessos especulatius sobre uns recursos públics, es a dir dels ciutadans i no dels polítics i altres actors mercantilitzats.


diumenge, 27 de gener del 2008

per Tona Gusi. Cooperació amb perspectiva de Gènere

La igualtat és de justícia: per una cooperació amb perspectiva de gènere



Seminari organitzat per Ajuda en Acció, Intered i Federació Catalana d'ONG per al Desenvolupament ( Comissió de Gènere).




Les dones no estan prou valorades ni es visibilitzen prou a les ONG. En canvi participen a l'hora de les negociacions per acabar un conflicte i en la reconstrucció posterior.

Quan hi ha un decreixement de la pobresa augmenta, per contra, la feminització de la mateixa.

Aquestes són les paraules de la primer representant en aquesta taula d'aquest seminari. Afegeix però que no hi ha ni indicadors de gènere ni dades fiables en els estudis i estadístiques que s'elaboren.

No n'hi ha sobre la violència contra les dones, que apareix en totes les comunitats i augmenta dramàticament quan hi ha conflictes armats. Les estadístiques ens diuen que hi ha més nenes que comencen estudis, però no hi ha dades del seguiment de l'educació. En el camp de la salut continua creixent la incidència del VHS en les dones ja que els pocs diners que la gent disposa per comprar medicaments serveixen per pagar els de l' home de la família.

Hem de qüestionar-nos el paper que hi fan les ONG pels drets de les dones i arribarem a la conclusió que si be la seva tasca palia el problema no es treballa per atacar les causes.

Les dones són les més vulnerables i a més fan un treball de cura familiar i social que no es veu ni es comptabilitza. Entre altres dades: un 70 o 80% de la feina agrícola la fan les dones; el 75% de les dones viuen en la pobresa; el 90% només ha tingut escolarització infantil; mig milió de dones moren anualment per malalties relacionades amb l’embaràs i el part; el 70 % de dones assassinades ho són per les seva parella; la mutilació genital femenina (MGF) , l’explotació sexual i tracta de refugiades està a l’ordre del dia.

És per tot això que cal una forta voluntat política per aplicar plans amb visió de gènere. Cal reproduir el valors socials a les ONG i cal que els mitjans de comunicació visualitzin i donin el protagonisme a les dones.

És necessari aturar aquesta sensació que la igualtat ja existeix. En altres casos hi ha coneixement de la realitat, però no s’apliquen plans en conseqüència. Si no es treballa en desenvolupament amb perspectiva de gènere, el desenvolupament no avançarà.

Finalment proposa que si de veritat creiem en el treball en equitat hem de posar condicions diferents a les actuals. aquestes condicions són:

. Accions específiques més transversalitat

. Formació interior als i a les integrants de les ONG

. campanyes d’informació i comunicació

La segona intervenció és a càrrec de Judit Muñoz, que fa un repàs dels articles de la ‘Declaració de París: Noves Modalitats de l’Ajut Internacional’ que representen un avanç per a l’ajut internacional. Per exemple quan consta que per accedir a projectes cal que:

. els protagonistes siguin els països receptors

. els països donants segueixin l’estratègia dels receptors

. hi hagi una harmonització entre els països donants ajuntant esforços

. s’elaborin indicadors que reflecteixin l’ajut

. i tant donants com receptors han de tenir mútua responsabilitat en la valoració

dels projectes duts a terme.

En el document recent ‘Estratègia de reducció de la pobresa’ només hi ha un article, el 42, on es té en compte el gènere i l’èmfasi encara està posat en els països donants!!

Per a Judit Muñoz, abogada especialitzada en la resolució de conflictes, l’apropiació del projectes per part dels països receptors és fonamental, però ha de ser democràtica. A ningú se li escapa que hi ha un buit de societat civil i d’associacions de dones. Tot i així, cal posar fi a les condicions dels països donants i la seva alienació. Cal un compromís per part dels països donants i dels països del Sud a la transparència i a l’apertura.

Cal tanmateix recollir les preocupacions de les organitzacions de dones i reflexionar abastament sobre: Com es plantegen les desigualtats socials i de gènere?

La tercera i darrera intervenció de la Taula, a càrrec de la Comissió de Gènere de la FC d'ONG, reforçarà les evidencies d'aquesta malaurada realitat de desigualtats globals:

. desigualtat de l’accés als recursos

. violència contra les dones

. manca de participació de les dones a la política

Explica com a molts ajuntaments s’ha passat de fer polítiques de dones es per dones a fer polítiques de gènere en transversal. El mateix ha passat pel que fa al govern de Catalunya.

Malgrat això, després de 7 anys no s’han creat estructures per aplicar les polítiques de gènere, per manca de recursos i perquè l’actual llei de règim local no obliga a fer-ho.

Les organitzacions de dones han de participar en l’elaboració de les lleis.

Si analitzem els organigrames de les institucions i d'associacions, les dones sempre pengen i sempre són recanviables.

Aquest és un dels motius del perqué el disseny de les polítiques l’han de fer els grups de dones i perquè les dones hem de fer política i hem de reivindicar la consolidació del lideratge polític de les dones.

Les tècniques per a la igualtat són un actiu molt important, però encara cal veure quina força tindran.

Recordem que aquí a Catalunya estem pendents de la llei catalana d’igualtat.

Mentrestant a 36 països del món accepten encara per llei les discriminacions a les dones!


tot i que la sala es va anar omplint la majoria érem dones